Mor una parella asfixiada mentre s'escalfava en una barraca a Montcada i Reixac

Montcada i Reixac / BarcelonaHan tingut una mort tan silenciosa com invisible va ser la seva vida per a les administracions públiques. Jéssica –el cognom no ha transcendit– i Munir Bakhatafdil van morir diumenge asfixiats pel fum d’un foc que havien encès per escalfar-se en una barraca del gran assentament que hi ha a la llera del riu Besòs, al terme municipal de Montcada i Reixac. A la parella la va trobar ja sense vida el germà de l’home, que va donar l’avís a la policia, davant de la incredulitat de la resta de veïns, que com que no hi havia restes exteriors no s’havien adonat de la tragèdia, l’última d’una llarga llista de víctimes de la pobresa. En aquesta desgràcia hi ha víctimes absents, els fills, tutelats per la DGAIA "per desemparament i no per indicadors de pobresa": el fill comú, de dos anys i mig i que viu amb una tia paterna, i dos menors més, d'una relació anterior de la dona, que han quedat orfes. Cap dels morts estava empadronat en aquest municipi vallesà.

Ningú recorda quan van arribar Bakhatafdil, de 42 anys, i Jéssica, de 40, en aquest assentament. Entre cinc i sis anys, s’aventura a dir un trasbalsat Rachid Bakhatafdil, germà de l’home, que relata com la parella va arribar al poblat quan els van fer fora d’un pis que ocupaven a Santa Coloma de Gramenet, la ciutat originària de la dona i on viu el fill comú. “Era la primera nit que passaven a la nova barraca”, explica. Bakhatafdil estava molt il·lusionat de poder mudar-se, encara que fos sense sortir d’aquesta zona inhòspita i paupèrrima, perquè el canvi suposava passar de la llauna al maó. Va venir a Espanya a buscar sort i ja veus quina sort ha trobat”, maleïa el germà.

Una veïna que es diu Maria i que prefereix no identificar-se amb el cognom, es desfà en elogis cap a l’home, a qui descriu com a “bona persona, xerraire i molt treballador”. Durant mesos, relata, va estar posant totxanes a la nova casa, dins d’un recinte tancat amb uralites i material recollit d’aquí i d'allà. “Pensava que així tindria més lloc per guardar la ferralla, que ara havia de tenir-la a la furgoneta”, afirma la jove Maria. El diumenge nefast, la parella hauria fet foc en una llauna i, com que tot estava tan ben tancat per evitar que l’escalfor s’escapés, s'haurien asfixiat pel fum, segons les primeres hipòtesis de la investigació.

Cap administració té constància de quanta gent viu en aquest assentament informal, que la mateixa alcaldessa de Montcada, Laura Campos, ha qualificat d’una “favela a l’àrea metropolitana”. Alçat des de fa més de 30 anys, ha anat creixent a les dues lleres del Besòs, en paral·lel a la carretera de la Roca, la BV-5001, fins a arribar al mig miler de parcel·les al llarg d’un quilòmetre. Com que no hi ha cens, també es desconeix quantes de les barraques són utilitzades com a espai d’esbarjo familiar de caps de setmana o de magatzems, desballestament i horts, i quantes de residència –infrahabitatge en el llenguatge administratiu–, com la de la parella morta. “Aquí no hi han vingut mai els serveis socials, només la policia a avisar-nos perquè no fem focs gaire alts. Això és la frontera”, es queixa la Maria.

La família Bakhatafdil –que ara intentarà repatriar el cos de l’home al Marroc– lamenta que ningú s’hagi posat en contacte amb ells després de les dues morts i corrobora que les dues víctimes no havien reclamat cap ajuda social perquè no confiaven que els hi donessin. “Avui ens ha tocat a nosaltres, demà a qualsevol altre”, es queixa Leila Bakhatafdil, neboda de les víctimes, molt enfadada per “la demagògia” de les administracions que “ara es mouen per les dues morts”.

Descoordinació d'administracions

El dramàtic incident ha tornat a evidenciar no només aquest dèficit d’habitatge i la pobresa més extrema, sinó la falta de coordinació institucional, que fa que, els uns pels altres, no s’actuï. “No defugim la nostra responsabilitat, però demanem ajuda”, ha explicat l’alcaldessa Campos, ja que l’abordatge social i mediambiental en aquest campament és inassumible per a l’Ajuntament. “Només la gestió dels residus producte de l’enderroc de totes les barraques costaria uns tres milions d’euros”, diu amb relació a l'estimació d'un projecte conjunt amb el Consorci del Besòs, i adverteix que l’assentament és “una olla a pressió” que necessita el compromís de totes les administracions per fer de la part baixa del Besòs una àrea semblant a la del delta del Llobregat. “Estem cansats de ser la porta del darrere de Barcelona”.

Al departament de Drets Socials de la Generalitat no tenien tampoc identificada la parella en els tres canals actius per detectar les persones sense llar, i recorda que, en tot cas, la llei de serveis socials assenyala la competència municipal en aquesta qüestió. Només es feia un seguiment de les tuteles infantils, però la parella, diuen, no havia mostrat cap voluntat de recuperar els fills. En les pròximes setmanes, el Govern preveu aprovar el Pla Nacional del Sensellarisme, una llarga demanda municipal –liderada per Barcelona– per tal de dotar Catalunya d'una única estratègia per involucrar totes les administracions –de locals a supramunicipals fins a la Generalitat– i simplificar els circuits de detecció a banda de tenir una fotografia real de les persones en infrahabitatges.

El cas de Montcada és, per a la Taula d'Entitats del Tercer Sector Social, un senyal més que cal afrontar una pobresa cada cop més cronificada a Catalunya. "Aquestes tragèdies s'estan tornant recurrents, i s'està començant a normalitzar que en la nostra societat succeeixin fets com aquests", subratllen en un comunicat en què recorden la mort de quatre persones d'una mateixa família en l'incendi del local on vivien a la plaça Tetuan de Barcelona.

"Només han calgut 10 dies per començar el 2022 amb una altra tragèdia causada per la manca d’accés a un habitatge digne”, insisteixen les entitats, que viuen de prop el dia a dia de les persones vulnerables i les dificultats d'accés a un habitatge en condicions. "Quantes morts més ha d'haver-hi perquè es reaccioni amb urgència?", interpel·len les administracions, a les quals demanen abordar les causes de fons: l'infrahabitatge, la pobresa energètica, la precarietat laboral, l'economia submergida o la irregularitat administrativa.